CAT     ES     EUS     POR     GAL

Principis de la Xarxa de Ciutats que Caminen

1. Mobilitat de base peatonal

Els vianants són la base de la mobilitat urbana. Les ciutats caminables són, en el seu conjunt, espais de prioritat per a vianants. La planificació urbanística, el disseny urbà i la regulació de l’ús de l’espai públic estan al servei del vianant, fent que caminar sigui una de les formes més efectives i superiors a la resta dels models de transport: bicicletes, vehicles de mobilitat personal, transport col·lectiu i automòbil particular.

2. Dret a l'espai públic

L’espai públic de les ciutats caminables és sobretot un espai de socialització, inclusiu i ric per la diversitat i barreja dels seus usos i de les persones que ho fan servir. Aquesta característica requereix reduir la presència de cotxes i motos a l’espai públic, així com la quantitat d’espai reservat per a ells: l’accés i la circulació ha de limitar-se únicament a una minoria necessària pel funcionament social i econòmic de la ciutat. Tanmateix, la regulació de l’ús de l’espai públic ha de fer-se sobre planificació i disseny urbans que prioritzin la caminabilitat, amb absolut respecte al vianant, en relació amb qualsevol vehicle, motoritzat o no.

3. Planificació urbanística caminable


Les decisions urbanístiques han de possibilitar i fomentar la caminabilitat, per a això s’han de promoure ciutats denses i compactes, que minimitzin les distàncies per promoure la mobilitat a peu, i diversificades, amb funcions combinades, sense zonificació per usos de terra. Deslocalitzar el comerç de ciutats cap a les seves perifèries no és una bona decisió per a la caminabilitat urbana. Invertir en un sistema de transport públic eficaç, sobretot a les grans ciutats, és prioritari per a possibilitar la limitació de l’accés a vehicles. Limitar l’aparcament al carrer és prioritari per reduir l’atracció de cotxes i el trànsit d’agitació

4. Disseny urbà caminable

Un espai públic dissenyat a favor del vianant és més equitatiu i segur: disminueix la violència viària, evita normatives complexes i redueix la necessitat de presència policial per vetllar pel compliment de les normes. El disseny urbà de les ciutats caminables es caracteritza entre altres trets, per eliminar el trànsit de pas, augmentar exponencialment el nombre de carrers en plataforma única, augmentar el pas de vianants, executar voreres accessibles, continues i equipades, reduir la secció i la capacitat de les calçades, restringir l’aparcament als carrers i prioritzar l’ús de zones estancials.

5. Seguretat vial amb enfocament peatonal

La seguretat viària és una dimensió indissociable en les ciutats caminables, ja que el vianant és el mes vulnerable dels actors urbans; però s’han d’evitar vistes paternalistes, així com aquells que culpabilitzen al vianant, tenint sempre present que caminar no és circular, sinó que és un concepte molt més ampli en què les distraccions han d’estar permeses.

La seguretat viària a les ciutats caminables es caracteritza per comptar amb una infraestructura urbana adaptada als cànons de la caminabilitat, amb especial atenció a la visibilitat als encreuaments i per una velocitat màxima generalitzada de 30 km/h excepte a les vies excepcionals, reduint-se a 10km/h a les zones de prioritat per als vianants i entorns escolars.

6. Aliança sostenible

Bicicletes, panitents, vehicles de mobilitat personal i transport públic són bons aliats de les ciutats caminables per la seva contribució a la reducció de l’ús de l’automóbil a la ciutat.
Però, aquests mai han de suposar una amenaça per les persones que caminen. Les autoritats han de fomentar la convivència d’usos sobre la base del respecte a l’actor més dèbil: el vianant. Les voreres i altres espais de vianants han de preservar el seu caràcter de vianants, sense excepció, independentment de la seva amplitud o de la velocitat de circulació del vehicle. Recursos com les voreres-bici no són una opció en línia amb la filosofia de les ciutats caminables.

7. Visió global

Tota la ciutadania té dret a un medi caminable. La caminabilitat abasta a tot espai urbà, no només als centres històrics, les zones turístiques, els centres comercials urbans, les àrees centrals o les zones verdes. L’interior de cada barri es concep com una zona de prioritat de vianants amb transit de pas pràcticament nul. La prioritat de vianants de l’interior dels barris es perllonga al llarg d’itineraris de vianants principals que els connecten amb altres barris de la ciutat de manera contínua, directa, segura, accessible i atractiva. La dimensió de vianants de la ciutat s’amplia als recorreguts interurbans perllongats aquests itineraris de vianants principals fins a altres nuclis propers.

8. Ciutat inclusiva

Caminar també significa utilitzar cadira de rodes autopropulsada o amb ajuda d’altres persones, aprendre a caminar, transportar-nos quan som persones grans, fer de pares recents, moure’ns sense visibilitat, fer la compra amb un carro a la mà…, pel que les infraestructures pròpies de l’accessivilitat universal son generalitzades, amb especial atenció a l’execució d’itineraris de vianants accessibles continus.

9. Autonomia infantil

Les ciutats caminables promouen la recuperació del carrer per part de la infància: no es consideren admissibles dissenys i regulacions que dificultin als escolars de primària per caminar amb autonomia. El disseny de l’espai públic ha de prioritzar el joc lliure. Els entorns escolars són llocs prioritaris a l’hora de promoure actuacions a favor de la caminabilitat: la circulació motoritzada tendeix a limitar-se en el seu entorn proper, procurant coixins verds de vianants o semipeatonals al seu voltant, amb velocitat màxima limitada 10km/h. Els projectes de camins escolars segurs es treballen amb la comunitat escolar i serveixen per transmetre la filosofia global de la caminablitat.

10. Medi ambient urbà saludable

El medi ambient és sobretot urbà, ja que és el que més influeix a la vida de les persones, sense desmerèixer la defensa i cura del medi natural. Per afavorir el medi ambient urbà les ciutats que caminen prioritzen l’ús d’energia neta, especialment en el transport públic, així com l’adequada plantació d’arbres i la continuïtat de corredors verds que afavoreixin la biodiversitat també a la ciutat. L’aigua, per beure i per refrescar l’ambient, ha de ser també un element protagonista de l’espai públic. Els vehicles elèctrics, per si mateixos no es consideren un mitjà de transport favorable al medi ambient urbà, ja que no suposen una alliberació de l’espai per al vianant ni un enriquiment funcional de l’espai públic.

La Xarxa de Ciutats que Caminen es regeix per aquest decàleg de principis propis, així com per els drets i principis estratègics recollits a la Carta de Drets del Vianant, adoptada pl Parlament Europeu a l’ octubre de 1988, i per la Carta Internacional del Caminar, dissenyada per especialistes de tot el món en el marc de les conferències internacionals Walk 21, al 2006.

La adhesió a la Xarxa de Ciutats que Caminen suposa assumir com a propis els principis i drets recollits en aquests tres documents, segons els quals caminar deu ser el màxim exponent del sistema de la mobilitat urbana per ser condició indispensable per possibilitar ciutats amables, saludables, sostenibles, equitatives, inclusives i atractives, amb major cohesió social i igualtat d’ oportunitats en l’ús i gaudiment de l’espai públic.

Versión ilustrada de la Carta de los Derechos del Peatón.

Elaborada por Liga Peatonal e ilustrada por Edgarseis.

Share This